Salvador ESPRIU I CASTELLÓ
(1913-1985)
Del llibre "El caminant i el mur" (1954)
- Oh, que cansat estic de la meva
- covarda, vella, tan salvatge terra,
- i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
- nord enllà,
- on diuen que la gent és neta
- i noble, culta, rica, lliure,
- desvetllada i feliç!
- Aleshores, a la congregació, els germans dirien
- desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
- així l'home que se'n va del seu indret",
- mentre jo, ja ben lluny, em riuria
- de la llei i de l'antiga saviesa
- d'aquest meu àrid poble.
- Però no he de seguir mai el meu somni
- i em quedaré aquí fins a la mort.
- Car sóc també molt covard i salvatge
- i estimo a més amb un
- desesperat dolor
- aquesta meva pobra,
- bruta, trista, dissortada pàtria.
