dilluns, 17 de gener de 2011

Oda a la Pàtria

Bonaventura Carles ARIBAU i FARRIOLS
(1798 - 1862)

Publicada al diari "El Vapor" el 1833 amb el títol de "La Pàtria"

"A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit."

divendres, 24 de setembre de 2010

Assaig de Càntic en el Temple

Salvador ESPRIU I CASTELLÓ

(1913-1985)

Del llibre "El caminant i el mur" (1954)

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

dijous, 21 de gener de 2010

Sacramental



Jaume COLLELL i BANCELLS
(1846 - 1932)

Poesia guanyadora dels Jocs Florals de Barcelona de 1888


"Catalunya, ja ha arribat l'hora
de cridar agermanats:
via fora, via fora,
per les pàtries llibertats.
(...)
Gemegar és propi de pobles
decadents o casi morts.
No captem lo dret de viure,
dret que no's compra ni's ven;
poble que mereix ser lliure,
si no li donen, s'ho pren."

dimarts, 19 de gener de 2010

L'alçament

Joan MARAGALL

article publicat el 13 d'abril de 1907

"Vine-ho a veure -m'ha dit l'amic-; és una cosa que mai s'ha vist ni potser se tornarà a veure mai més. La gent va de poble en poble a grans corrues; els del camp acuden al poblat amb les dones i els fills; els dels racons de muntanya ho senten dir i també en volen la seva part: tothom la vol la paraula redemptora; i els que tenen el do de vibrar-la vivament, van de poble en poble desitjats com els que fan miracles, rebuts com triomfadors, escoltats com apòstols i convertint a gentades totes en pes, lo mateix que feien els taumaturgs a l'Edat Mitjana.

Les passions polítiques han sigut ofegades com un nores sota aquesta rierada patriòtica. Aquest fet, que és el que majorment ha escandalitzat als fariseus de partit o de conveniència, és el signe sagrat d'aquesta. causa, és lo que fa la seva grandesa. Arriba el duc de Solferino, el carlí major de Catalunya, i qui l'espera en l'estació?: tres-cents republicans que l'aclamen; i a on va com a primer hostatge?: al centre republicà invadit per centenars de carlins. I des d'on pontifica el pontífex republicà, aquest vell flamejant de la idea nova, el castellà gloriés?: des del balcó del círcol catalanista rodejat de carlins, i les veus aclamadores se fonen en un sol esclat al toc de foc de la seva paraula. Ara sí que ha trobat la seva república aquest gran somniador, la veritable, a on hi és tothom. I aquest bon pagès d'en Raventòs, quin nou empelt ha trobat que les encontrades acuden al voltant seu i converteix tota gram en planta fecunda? Aquest empeltador de ceps se'ns és tornat un empeltador d'homes, amb el rústec verb català que amb admirable senzillesa els anuncia. I veuràs l'elegant de ciutat, de vida fins ara refinadament ociosa, alçar-se transformat entre pagesos i pastors, meravellat de la seva pròpia eloqüència, revelat de nou a si mateix com a germà de les multituds, esborronant-les amb l'alè d'una eloqüència impensada.

Hauries vist al principi aquesta gent del camp, desconfiats de son natural, avars de son sentiment per la duresa de sa lluita per la vida amb la terra, entrar en el recinte de l'oratòria amb la mirada de través i una freda rialleta als llavis. Però de mica en mica la paraula penetrava en ells, i les cares se'ls anaven trasmudant, perdien el color; el sentiment de pàtria, tan endins del seu cor i per això tan pur i tan fort, començava a derramar-se'ls per totes les entranyes, i ells tremolaven, s'encenien sos ulls i... oh, miracle! a la fi ploraven. Ploraven! Jo els he vist plorar... Vine-ho a veure!

Solidaritat! Aquesta paraula inventada Déu sap com i després tan arrossegada pels diaris i tan mal parlada pels que no sabien o no volien entendre-la, ara ha pres son veritable sentit al posar-la en contacte amb el poble que en duia el secret a l'ànima. I quan una paraula pren son veritable sentit, el popular, quan se torna viva, llavores es quan obra la potència creadora del verb, el fiat diví, i no hi ha potència humana que l'aturi.

Suposem que un candidat centralista hagi dit: “si no gano por los votos, ganaré por los màusers”. Ai! malaurat! Quina paraula que un poble hagi fet santa ha sigut mai aturada pels màusers? Els màusers foraden parets, foraden homes, maten homes; però, on has vist mai que una bala de fusell mati una paraula? Al contrari; les paraules ne viuen d'això; i en prenen un increment; la sang vessada els dóna una realitat, que pobre d'aquell que s'hi trobi al davant d'una paraula ensagnada! Malaurat aquell que té tan mort el sentit que li calgui sang per a entendre una paraula!

Solidaritat és la terra, ho sents? és la terra que s'alça en els seus homes. No has sentit mai dir alló de: ”si tal cosa succeés, fins les pedres s'alçarien” ? Doncs ara som en això: que les pedres s'alcen; que cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits ni res més sobre d'ella que un gran afany d'acallar-la, i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric, d'una millor manera que abans: de la única manera en què un home pot ésser ben bé lo que sia: així és, en conformitat a la naturalesa que la terra mateixa li donava.

Sempre me'n recordo de lo que tantes vegades m'havia dit don Joan Mañé: “El dia en què Catalunya tingués quaranta diputats ben seus al Parlament espanyol, ningú més li faria la llei.” Doncs, que n'estaria de content al veure que aquells quaranta diputats són els que ara anem a buscar! I si en aquelles eleccions memorables en què per primera vegada lluità i triomfà el catalanisme amb quatre o cinc diputats per Barcelona ell ja hi posà tant el coll que determinà o accentuà segurament la gran girada de la nostra burgesia, què no faria ara al sentir la immensa arrencada de Catalunya en pes, i al veure de carn i ossos aquells quaranta diputats de què ell parlava com d'un bell somni? perquè, és clar que ell no podia pas pensar que tots quaranta diputats fossin del seu partit, ni d'un partit sol; sinó que entenia que d'aquests diputats cadascú tindria la seva especial manera de pensar, però que el seu llaç d'unió seria l'amor i la fidelitat a la terra.

Doncs, quina altra cosa que això és la Solidaritat? Si no vingués la mancança de sentit moral des de fora o la desnaturalització d'alguns de dintre a voler fer falsa la representació de Catalunya a les Corts, no caldrien pas aquestes avinences,aquesta organització, aquests contubernis que tant escandalitzen als que en tota sa vida política no han fet ni fan altra cosa que pactar amb el dimoni si els convé, i no pas per un fi sant com és el nostre.

Si no fos així, no caldria sinó encomanar a cada partit que triés un candidat ben seu,però ben català de naturalesa o de cor, i anar a la sort de qui guanyés havent-hi la seguretat de que sempre guanyaria Catalunya. Però ara això no pot ésser: els partits catalans dividits en la lluita d'idees polítiques serien vençuts fàcilment per la corrupció forastera compacta en mans dels caciques. I heu's aquí la necessitat de la unió, de l'avinença, del contuberni, del montón. Sant contuberni el de tots els amors d'una terra! Sagrat montón el de tots els fills d'una mare! Sols d'aquests, montons surten les grans gestes històriques, les fortes afirmacions nacionals, les guerres d'independència o reconquista més glorioses, les creuades de tota mena i, sobretot, les resurreccions dels pobles. I trist del fill de mare que no hi sia llavores en el seu montón!

No és un montón, senyor Maura, amb la companyia. Que no ho veu? és un alçament..."